CANVIS...

Benvolguts lectors,
us informem que s'acosten temps de canvis...
Amb perdó de tots els catalanets que llegiu les nostres quatre línies plenes de xorradetes, volem fer-vos saber que, malgrat la peneta que ens comporta abandonar el català, a partir d'ara canviarem els escrits de llengua. Estem fent molts amics per aquí als que també els agradaria seguir-nos la pista i compartir les nostres experiències. Per tant, ens passem al castellà. Hem de confessar que fins i tot potser ens és més fàcil, portem tants dies practicant l'espanyol que a vegades hem de parar a pensar com es dia tal cosa en català...
Y para cambios que no falte! Hemos vuelto a cambiar de planes... Finalmente San José tendrá que esperar, pues nos quedamos unos días más en Mazunte. Hemos conseguido rebajar el precio de la cabañita, estamos intentando conseguir un permiso para ir una noche a ver las tortugas desovar y este fin de semana hay un festival de jazz, con conciertos y talleres en la playa. Y para veáis que aún no perdemos las raíces, todo GRATIS!
Por cierto, además de volver hablando con nuevas palabras incorporadas a nuestro vocabulario tipo "ahorita", "chido", "órale", etc., también volveremos bailando salsa! Hay un par de clases semanales, ayer nos iniciamos y creemos que no vamos a perdernos ninguna! Es divertidísimo! Aunque hay que decir que no nos atrevimos a emparejarnos con chicos, los primeros pisotones nos los regalamos la una a la otra antes de dar el paso a bailar con otras parejas :)
Así que lo dicho, en principio nos quedaremos hasta domingo y luego ya se verá...

MAZUNTE.

Després de molts dies sense platja, ja enyoràvem el mar...

Ens vam moure fins a Mazunte, un petit poblet al sud del país, aquesta vegada a la costa del per res Pacífic. Estem allotjades a l'àtic d'una cabanya de construcció ecològica, compartint habitació amb l'Oriol, un noi d'Olesa que vam conèixer a San Cristóbal i que vam retrobar a Oaxaca. Durant aquests dies hem estat bons companys de viatge, compartint molt més que casa.

La nostra dinàmica sol ser la de llevar-nos ben aviat per veure sortir el sol per darrere el mar, imponent, vermell i ràpid. Unes escenes fantàstiques. Llavors passegem per la platja del poble i per les platges del voltant, la bonica Punta Cometa que recorda lleugerament a Cap de Creus (però més verda i amb cactus a lo México), la llarga platja del Torón (amb unes onades i una corrent que fan pràcticament impossible el bany)... Fem llargues becaines a la sorra de la platja, fins que els exèrcits de crancs ens pessiguen i ens recorden que toca anar a menjar alguna cosa. Tenim cuina, que per cert està a l'aire lliure, i ens fem uns tiberis dignes de reis! Podríem dir que la nostra màxima preocupació és que no hi hagi núvols a l'horitzó per també gaudir d'una bonica posta de sol a l'horitzó...

També hem fet un tour en canoa per la llacuna de Ventanilla, plena de manglars, cocodrils, iguanes i ocells varis de totes formes i colors. Tranquil·litat absoluta tot i estar enmig de tanta fauna.

El que més ens enduem d'aquests dies ha estat la calma. Un lloc poc poblat i amb pocs turistes, moltes hores de mar, de bons àpats i bona companyia. La veritat és que hem dedicat uns dies a mimar-nos.

Demà ja deixem aquest petit trosset de paradís, per moure'ns cap a la serra de Oaxaca, a San José del Pacífico.

Properament més...

Oaxaca

Fent cas a les vostres queixes, tornem a actualitzar! Serem breus per temes tècnics.

Com alguns ja sabeu, hem patit una separació d'uns dies: La Blanca va marxar una setmaneta a una comunitat indígena en una brigada civil d'observació, per garantir el compliment dels drets humans sota amenaça d'invasió d'un grup paramilitar (detalls a la tornada, que no es pot parlar gaire del tema). A part de viure en condicions dures i l'aprenentatge personal que això comporta, ha après a fer tortillas de blat de moro, el funcionament de la milpa (conreu de frijol, carbassó i blat de moro), i ha conegut llocs ailladíssims i a gent ben autèntica!

La Laura es va quedar amb la família del nostre estimat hostal Rukaché, on va continuar fent cata de mescals i descobrint raconets de la ciutat i dels seus voltants.

Un cop juntes vam fer camí cap a Oaxaca ciutat, on ens hem retrobat amb antics companys de ruta i aprofitant el cap de setmana, hem fet una mica de vidilla cultural tots junts.

Perquè us en feu una idea, Oaxaca s'acosta bastant a l'estereotip que des d'occident tenim de Mèxic. Els paisatges són secs i àrids, està ple de conreus de maguey, que és la planta a partir de la qual s'elabora el mescal, hi ha cactus pertot arreu i abunden els senyors baixets, ceparruts, amb barret i bigoti, conduint una camioneta al son de ranxeres mariatxis.

És un dels llocs on més es celebra el dia dels morts en tot el país. Per ells, la mort és el pas cap a una altra vida, i per tant, no té la connotació negativa que se li otorga a la nostra societat. Aquest dia és una festa en tota regla! Tenen la crenca de que els morts tornen a la terra per una nit, i per tant, els seus familiars els hi preparen altars amb flors i tot allò de menjar i beure que més els agradava en vida. L'endemà es fa una gran festa a les cases i als cementiris on es mengen i es beuen tot el que van regalar als seus morts. Els carrers s'omplen de comparses musicals i de figures d'esquelets, la gent es disfressa i els nens surten al carrer a cantar i demanar caramels o diners.

Ara mateix ens disposem a anar cap a Mazunte, a fer uns dies de platja i conèixer la zona del sud de la costa del Pacífic. En breu més...

SAN CRISTÓBAL DE LAS CASAS.

Qui avisa no és traidor, i la veritat és que ja estavem avisades. Sant Cristóbal de las Casas és altrament conegut com “Sal si puedes de las Casas”, i és que només baixar del bus ja podíem preveure que estaríem aquí uns quaaaants dies.

Tot i el canvi de temperatura (hem canviat el bikini per tota la nostra roba d’abric, supeposada capa sobre capa) estem encantades. L’ambient és completament diferent, això és un altre Mèxic. La major part de la població és indigena i es respira tradició a cada racó. Les senyores passegen amb la vestimenta típica: faldilla negra de llana, camises de colors i dues trenes lligades amb cintes. El mercat és bulliciós, caòtic i fa aquella fortor tan característica de cilantro i pollastre mort. Eh, però ens encanta!

Una de les coses més interessants que hem fet per aquí és anar a passar un matí al poble veí de San Juan Chamula. Vam estar a l’església el diumenge, el dia de més activitat, intentant entendre el funcionament de la cerimònia del bateig. S’ha de dir que és un lloc molt curiós, barreja de cristianisme i de tradicions prehispàniques. Només d’entrar al temple sorprèn l’absència de bancs i la presència de pinassa fresca recobrint el terra. Els fidels s’asseuen i claven petits ciris en fileres, que es van consumint fins a deixar el terra tacat de colors. Les famílies agenollades resen i van obrint ampolles de refresc, que diuen que els fan entrar ganes d’eructar i així expulsen les males energies. Jesucrist no és la imatge principal, sinó que San Juan Chamula ocupa el lloc privilegiat. A banda i banda de l’església un munt de sants alineats, amb cares grotesques i de colors llampants.

Els homes es posen a la dreta i les dones a l’esquerra de l’altar. Els homes comencen a repartir gots d’aiguardent de blat i alguns també fumen. Dins de l’església, sí. Quan els homes ja han begut arriben a la part de les dones, comencen a repartir gots però ens sembla que és aigua. Nosaltres, que estavem assegudes intentant camuflar-nos, també ens arriba el torn i ens n’ofereixen. Sorprenentent, ens trobem fent glops d’aiguardent (no, no era aigua) dins d’una església coberta de pinassa a les 10 del matí. Les dones riuen de les nostres cares posteriors a cada glop. I és que elles es mullen els llavis i llencen la resta d’alcohol en ampolles que duen. Molt cordialment, després de riure’s de nosaltres clar, una d’elles ens deixa la seva ampolla per abocar el que no ens podem acabar. Poc més tard, ens arriba un altre got, aquesta vegada de Pepsi, que sí aconseguim beure sense ser la riota.

Les històries de Sant Cristobal seguiran, les entrades a Guatemala es troben inundades i hem trobat una petita família amb la que xerrar, jugar a cartes en les hores de pluja, anar d’excursió els dies de sol, fer cafès i vinets, cuinar estofats i postres brasilenys, celebrar aniversaris i compartir tot el moviment social i cultural que hi ha en aquestes terres. Les casualitats, els retrobaments i les històries de tota mena són el nostre pa de cada dia.

Però… ens deixarem algunes històries per la tornada o per propers capítols, només dir-vos que a vegades, tot es redueix a ser al lloc adequat en el moment precís.

CAMPECHE I PALENQUE.

Una vegada abandonada Mérida vam aterrar a Campeche, una bonica i tranquil.la ciutat colonial amurallada a la banda del golf de Mèxic. Va coincidir que era la setmana cultural campechana i vam poder veure més danses tradicionals, aquesta vegada prehispàniques i tot. A tall de comentari antropològic, hem comprovat l’origen de l’adjectiu “campetxano”. I és que els seus habitants són amables i parsimoniosos, sobretot parsimoniosos.

També dir que hem sobreviscut a una segona inundació. Després d’una nit de pluja els voltants de la terminal d’autobusos van quedar completament estanyats i a l’hora de marxar de la ciutat ni els taxis no ens hi volien acostar.

Però les nostres creences de trobar-nos en el lloc més plujós del món es van esfondrar a l’arribar a la següent parada: Palenque, una ciutat calurosa on es respirava humitat i on la Laura ha passat de Mafalda a Marge Simpson. Vam anar a visitar les ruïnes i el museu de la zona arqueològica. Impressionant. Els vestigis d’una ciutat maya enmig de la selva. Volem fer-vos saber que hem trobat un mètode de preparació física més ràpid i efectiu que anar al gimnàs. Entre carregar la motxilla i pujar ruïnes se’ns estan posant les cames ben fortes.

A destacar també la zona on ens hem allotjat i els personatges que hi hem conegut. El lloc es diu “El Panchán”, un conjunt de cabanyes i restaurants envoltats de selva i espècies vegetals tropicals. Perquè us en feu una idea, per arribar a la nostra cabanyeta havíem de passar per un petit pont que creuava el riu. Un cartell t’avisava que són freqüents els desbordaments i que si veus que puja gaire el nivell de l’aigua, et tanquis a la cabanya i posis les coses de valor en alt. La cosa no era per menys. Els dos dies que hem passat allà ha plogut com si s’hagués d’acabar el món. Als vespres hi havien actuacions musicals. Allà és on vam conéixer un músic venecolà molt simpàtic que ens va explicar mil i una històries sobre el calendari maya. Ens va presentar un amic seu descendent directe maya i nét d’un chamán que ens va estar parlant sobre la història del seu poble i sobre anècdotes chamàniques. Tot plegat molt interessant.

Fastiguejades de tanta pluja vam decidir deixar l’orinal del món per anar a San Cristóbal de las Casas on, segons ens han dit, està passant la cua d’un huracà i ens esperen unes dues setmanes més de pluges constants i sense escapatòria: plou a tot centreamèrica. Però podria ser pitjor, a Guatemala els voltants del llac Atitlán estan inundats i alguns punts de la frontera tancats. Yupi! Esperem que estigueu gaudint dels vostres 30°!

CHICHÉN ITZÁ I PALENQUE.

Des de Mérida, un dia el vam dedicar a l’excursió a Chichén Itzá, una de les ruïnes maya més conegudes i declarada una de les noves set meravelles del món. Com que no tenim massa coneixements sobre arquitectura maya, dissimuladament ens vam enganxar a varis guies i així vam poder saber quatre coses més sobre la ciutat. La piràmide principal és un imponent edifici amb funcions de calendari i, segons els guies, més precís que el nostre actual gregorià. Està perfectament orientada als quatre punts cardinals i es veu que en els solsticis de primavera i tardor el sol projecta l’ombra d’una serp baixant per les escales de la piràmide. Si et situes a uns metres de les escales i piques de mans, rebota un so molt particular, que segons diuen, s’assembla al del quetzal (un ocell que representa el déu Kukulkán, la serp emplumada). També hi ha la pista de joc de pilota més gran de Mesoamèrica, tot i que tancada per restauració. Destaca el Temple dels Guerrers, ple de columnes amb escenes de guerra esculpides, i dos cenotes dins la ciutat.

S’ha de dir que el lloc està exageradament explotat: a part de l’atracament a mà armada que suposa pagar l’entrada, una vegada a dins trobes milions de paradetes de souvenirs i una plaga de venedors ambulants pesats que amb frases simpàtiques com “Regalo para la suegra!” o “Para el novio infiel!” intenten encolomar-te tot el que poden. Sembla DisneyMaya.

Com a curiositat explicar-vos que fins fa un parell d’anys les ruïnes eren propietat d’una família mexicana i que el govern de Yucatán s’ha quedat en calcotets i endeutat fins al capdamunt després d’haver-les comprat.

Ah! I fer una menció especial a la Mercè: HEM ENCETAT LA LLANGONISSA!! Gràcies! S’agraeix fer una mossegada amb gust a casa!

MÉRIDA.

Mérida ha estat una gran troballa. És una ciutat amb molta activitat, sobretot a nivell cultural. Ha estat molt interessant poder-la gaudir un diumenge, quan la plaça major es converteix en escenari de danses tradicionals, pallassos per nens i còmics per grans. S’omple a vessar de paradets d’artesania i de carros de menjar que van del dolç al salat. Així que per integrar-nos vam comprar una “salchipapa” i un cremosíssim i reboníssim gelat i simplement vam deixar passar les hores enmig de la multitud. Vam poder veure la presentació de les finalistes del concurs de bellesa i simpatia “Linda Hermosa Yucateca 2011” (cutríssim!), seguit d’uns quants balls típics de la regió. Perquè us en feu una idea, els ballarins anaven vestits com caperols i les ballarines, guapíssimes, amb el vestit tradicional (blanc i amb brodats de flors de tots colors). Una de les coreografies consistia en ballar amb la parella amb una ampolla de cervesa, plena i oberta, sobre el cap. Más difícil todavía era el següent ball, amb una safata amb quatre gots i una ampolla, tot sobre el cap i sense suports de cap mena. Ara bé, era tot estrany el contrast del vestit tradicional i antic amb una moderna i comercial safata de Coca-Cola sobre el cap… El més vistots va ser el darrer, en el que van situar un pal amb cintes de colors al centre de l’escenari i els ballarins dansaven creuant les cintes, simulant un teixit típic de la regió. Acompanyaríem aquest escrit de les fotos que vam fer però des de la inundació estem tenint problemes tècnics: la càmara de la Laura s’ha declarat en vaga permanent i les targes de memòria van pel camí.

L’ambient de nit de la ciutat és destacable, a molts bars hi ha música en directe. Vam estar en un concert en una terrassa dalt d’un edifici, amb vistes a la catedral i amb una espectacular posta de sol de fons. També cal esmentar que a l’hostal hem coincidit amb la Nati, una artesana argentina que porta tres anys viatjant pel món i venent les seves creacions. Justament acaba de tornar de Cuba i ens ha ben temptat a agafarun avió per creuar els només 300 km que ens separen de l’illa cubana. I és que la tenim ben aprop!

De moment, hem fet ús del poc seny que ens queda i seguirem corredor avall. Ara, és un destí apunta’t i subrallat a la nostra llista.