La publicació d’avui és un recull de petits aprenentatges recollits al llarg de la nostra primera setmana al país.
L’encarregat de l’hostal on ens vam allotjar a Playa del Carmen ens va explicar la histèria que es va viure aquí amb l’esclat de la grip A. Coneguda com a “la influencia”, l’epidèmia va espantar absolutament tots els turistes, deixant l’hostal i la resta d’hotels completament buits. Es van tancar les escoles i es va obligar a tothom a vacunar-se. Avions fumigaven les ciutats i es feia fora dels transports públics a la gent que tossia. Tota la regió va entrar en crisi, al ser un lloc que sobreviu gràcies al turisme.
Un vespre passejant pel centre de Valladolid vam veure acostar-se un OTNI (Objecte Terrestre No Identificat). Similar a l’esquelet d’un bus turístic però sense parets i amb neons de colors, venia cap a nosaltres carregat fins al capdamunt de nens, i no tan nens. Com a bones “gringas” vam treure la càmara per obtenir proves de la nostra troballa, i al veure’ns gravar-los van entrar en un estat d’èxtasi similar al d’un club de fans d’adolescents al veure en Justin Biever. Els veïns ens van explicar que es tracta d’una forma d’oci molt popular: al sortir de l’escola i per 5-10 pesos (uns 25-50 cèntims d’euro) passegen grups de 40 a 50 joves pel centre tot fent l’animal. Pels olotins, una mena de Turinada a mitja tarda, sobre rodes i sense alcohol.
Un cop van baixar del bus es van instal·lar a la Plaça Major, un rectangle ajardinat decorat al més pur estil rococó llatinoamericà, ple de bancs per prendre la fresca i llumetes pintant els arbres de colors. Allà van cantar-li el “cumpleaños feliz” a una noia, que, per cert, té una lletra diferent. Deia alguna cosa així com que demanis un desig pel teu aniversari i que es compleixi per fer-te feliç. I acte seguit, un per un tots els nois de la colla van ballar un vals amb la joveneta. A casa nostra aquest cavallerisme s’ha ben perdut…
Vam continuar passejant, acompanyades per una música que ben bé podria sortir de la festa d’aniversari de la noia de la plaça. Però venia ni més ni menys que d’una església. Un músic al teclat i el capellà al micro amenitzaven la missa, amb coreografia inclosa. I és que a Mèxic la religió es viu ben diferent. Res de cerimònies avorrides i pesades, sol regnar un ambient alegre i festiu. Fa uns dies també vam estar en un concert de joves on totes les cançons, a ritme de cúmbia, parlaven de Crist.
També cal parlar-vos del menjar mexicà, que aquí s’assembla més a un element de culte que no pas a quelcom nutricional. Mengen a tota hora! Sempre els veus amb “tortitas de maíz”, panxitos o sobretot, amb ampolles de colors i tamanys diferents. I la gent sol menjar pel carrer. El menjar és molt bo, tot i que no gaire variat. Aquí dels menús en diuen “comida corrida” i consisteix en un plat de sopa (si tens sort és de pollastre i verduretes, sinó, de nosesapquè moooooooolt picant!) i uns tacos. A més, et donen beguda, que ells en diuen “agua fresca” però que no és només aigua, sempre va barrejada amb algun suquet de fruita. I parlant de begudes… cal destacar l’orxata! Però no és de xufa com la nostra sinó com una beguda feta d’arròs molt i molt dolça! Imagineu-vos un suc d’arròs amb llet ben fred… doncs això! Una altra de les més famoses és la de “Jamaica”, que és un suc fet de la flor vermella de l’hibiscus. Per tant, mames i iaies, no patiu, estem ben alimentades. La Blanca disfruta amb el picant, tot i que a vegades acaba fregant-se llimona als llavis perquè es passa amb les dosis i la Laura progressa adequadament :)
Una de les coses que més ens ha sorprès del Carib han estat les classes de “cocología”. I és que tenen tota una ciència al voltant del coco: t’ensenyen tècniques per enfilar-te a les palmeres, com obrir els cocos (amb o sense “machete”), com extreure’n l’aigua i després la carn (que la preparen amb chile i llimona)… Fins i tot t’ensenyen a fer artesanies amb palma i a sobreviure a base de cocos.
Ara bé, no us penseu que el clima tropical sigui cap ganga. Aquí es pot passar d’un cel blau immaculat a un ruixat apocalíptic en qüestió de pocs minuts i sense previ avís. I és ben sabut que la frontera entre Carib i Sibèria és ben fina, només cal pujar a un autobús per maleïr l’inventor de l’aire acondicionat i trobar un nou però pesat company de viatge: un senyor refredat.
Però tot i les dificultats esmentades, estem com sempre. La Blanca continua amb la seva característica congelació de peus (tot i que no fa l’atac mortal dels peus glaçats perquè dormim separades), i segueix sent un terronet de sucre per mosquits i bitxets varis. La Laura sembla la Mafalda gràcies a l’estupenda humitat, segueix queixant-se com una iaia però sorprenentment només ha mirat una paperera en el que va de viatge (aquí no llencen res!).
Seguirem anotant curiositats per a properes publicacions!
No hay comentarios:
Publicar un comentario