SAN CRISTÓBAL DE LAS CASAS.

Qui avisa no és traidor, i la veritat és que ja estavem avisades. Sant Cristóbal de las Casas és altrament conegut com “Sal si puedes de las Casas”, i és que només baixar del bus ja podíem preveure que estaríem aquí uns quaaaants dies.

Tot i el canvi de temperatura (hem canviat el bikini per tota la nostra roba d’abric, supeposada capa sobre capa) estem encantades. L’ambient és completament diferent, això és un altre Mèxic. La major part de la població és indigena i es respira tradició a cada racó. Les senyores passegen amb la vestimenta típica: faldilla negra de llana, camises de colors i dues trenes lligades amb cintes. El mercat és bulliciós, caòtic i fa aquella fortor tan característica de cilantro i pollastre mort. Eh, però ens encanta!

Una de les coses més interessants que hem fet per aquí és anar a passar un matí al poble veí de San Juan Chamula. Vam estar a l’església el diumenge, el dia de més activitat, intentant entendre el funcionament de la cerimònia del bateig. S’ha de dir que és un lloc molt curiós, barreja de cristianisme i de tradicions prehispàniques. Només d’entrar al temple sorprèn l’absència de bancs i la presència de pinassa fresca recobrint el terra. Els fidels s’asseuen i claven petits ciris en fileres, que es van consumint fins a deixar el terra tacat de colors. Les famílies agenollades resen i van obrint ampolles de refresc, que diuen que els fan entrar ganes d’eructar i així expulsen les males energies. Jesucrist no és la imatge principal, sinó que San Juan Chamula ocupa el lloc privilegiat. A banda i banda de l’església un munt de sants alineats, amb cares grotesques i de colors llampants.

Els homes es posen a la dreta i les dones a l’esquerra de l’altar. Els homes comencen a repartir gots d’aiguardent de blat i alguns també fumen. Dins de l’església, sí. Quan els homes ja han begut arriben a la part de les dones, comencen a repartir gots però ens sembla que és aigua. Nosaltres, que estavem assegudes intentant camuflar-nos, també ens arriba el torn i ens n’ofereixen. Sorprenentent, ens trobem fent glops d’aiguardent (no, no era aigua) dins d’una església coberta de pinassa a les 10 del matí. Les dones riuen de les nostres cares posteriors a cada glop. I és que elles es mullen els llavis i llencen la resta d’alcohol en ampolles que duen. Molt cordialment, després de riure’s de nosaltres clar, una d’elles ens deixa la seva ampolla per abocar el que no ens podem acabar. Poc més tard, ens arriba un altre got, aquesta vegada de Pepsi, que sí aconseguim beure sense ser la riota.

Les històries de Sant Cristobal seguiran, les entrades a Guatemala es troben inundades i hem trobat una petita família amb la que xerrar, jugar a cartes en les hores de pluja, anar d’excursió els dies de sol, fer cafès i vinets, cuinar estofats i postres brasilenys, celebrar aniversaris i compartir tot el moviment social i cultural que hi ha en aquestes terres. Les casualitats, els retrobaments i les històries de tota mena són el nostre pa de cada dia.

Però… ens deixarem algunes històries per la tornada o per propers capítols, només dir-vos que a vegades, tot es redueix a ser al lloc adequat en el moment precís.