És ben sabut que els viatges comporten novetats constants, turbulencies emocionals i canvis de plans imprevistos. Així doncs, ens trobavem esmorzant a Valladolid i entre cafe i llistes de pros i contres vam decidir deixar-nos portar i fer la primera bogeria del viatge: recular mitja península de Yucatán per arribar a l’illa de Holbox. (Ona, perque ho entenguis seria una cosa semblant a “tour para Iquitos!”, a la mexicana.)
A Holbox ens esperava una illa sense asfalt, on fins i tot el terra de la cuina i de l’habitació de l’hostal eren de sorra fina. Sí, molt bonic i romantic, pero bastant poc practic, ja que aquesta sorreta blanca i fina aconsegueix entrar als racons més impensables - pero bé, aixo ja és una altra historia. La platja no tenia color turquesa, ja que forma part del golf de Mexic, pero la fauna era impressionant. Estava ple de peixos morts d’uns tres pams i es podien collir les petxines i els cargols a grapats, sense exagerar! També vam coneixer una “cucaracha de mar”, els mosquits de pam i mig i molts i ocells i pelicans. Aqui, igual que a Isla Mujeres, la gent no utilitza cotxes sinó que es mouen amb carros de golf, molt graciós. Tot i aixo, ens esperavem una illa més verge, esta molt encarada al turisme, el que provoca que et vegin com un dolar amb potes… Una altra característica de Holbox és que de maig a setembre es poden fer tours per nedar amb taurons balena, que segons ens han dit, poden medir uns 10 metres. Llastima que haguem arribat tard a la cita! I mentre gaudíem altra vegada del mar solitari vam veure que s’acostava una figura familiar, ni més ni menys que el nostre amic Fran!
Un cop reunits vam empendre junts el camí cap a Mérida. Vam tenir la sort de coneixer una parella mexicana a la barqueta de tornada, eren encantadors i ens van portar amb el seu cotxe fins la carretera principal direcció Mérida. Un cop alla vam fer dit, “right” que en diuen aquí, i vam viatjar uns quilometres més dalt d’un camió d’uns ferrers. Ens van deixar altre cop a peu de carretera fins que vam pujar dalt d’una ranxera plena fins a dalt de treballadors maxicans a lu gitano i de caixes de gallines. Durant el trajecte, mentre la Blanca i en Fran anaven a la part oberta aguantant les motxilles i les gallines, la Laura es trobava atrapada entre el conductor, el copilot, el canvi de marxes i uns quants litres de cervesa que els nostres conductors paraven a reomplir als servidors al costat de la carretera. Enmig de tot el xou vam passar per un control de policia, pero no els va preocupar la sobreocupació del vehicle ni que el conductor anés bevent, sinó que el centre d’atenció vam ser nosaltres. Ens van demanar els passaports, preguntaven qui érem, a que ens dedicavem, que feiem a Mexic… Ens van revisar les motxilles i a en Fran fins i tot el van catxejar. Finalment, ens van deixar passar i vam arribar a un altre poblet bevent cervesa i fent classes de maya express. Quan se’ns va fer fosc vam decidir agafar l’últim bus i arribar, després d’un dia ben llarg, a Mérida.
No hay comentarios:
Publicar un comentario