L'ALTRA CARA DEL CARIB

Mentre la mexicana ciutat de Playa del Carmen dormia al voltant de les 5:15 de la matinada, una inquilina de l’Urban Hostel ha trencat el silenci amb un crit de:

- Laura!!! Se’ns està inundant l’habitacióóó!

- Aaah…? - ha dit amb un ull tan sols mig obert.

- Sí tia! M’he despertat amb un xorro d’aigua al cap, he posat els peus a terra i… no hi havia terra, només aigua!

Després dels primers 5 minuts amb la boca oberta hem desendollat el ventilador i hem decidit anar en busca d’ajuda.

Tot a les fosques i amb l’aigua fins els turmells ens hem trobat un divertit obstacle: la miniOna surfejant sobre una xancleta que surava sobre l’Oceà “habitación 3”. Ella sempre tan aventurera!

Després d’eixugar-la i posar-la en algun lloc segur, hem dissenyat un protocol per emergències com aquella: una es quedaria al pantà-habitació embolicant tot allò de valor amb impermeables i l’altra continuaria la ruta cap a recepció. Objectiu: tocar la campaneta per tal de despertar en Mateo, l’encarregat de l’hostal.

El camí però, ha sigut llarg. A l’obrir la porta la llum del WC pampalluguejava il·luminant de manera interminent la petita Venècia mexicana. Fent snorkel per l’hostal hem descobert cascades que sortien del sostre i una medusa gegant feta de cables elèctrics. Com que no hem trobat cap altre nàufrag despert hem suposat que la gent era impermeable o aquesta mena de pluja era normal aquí, així que no havíem de patir, tot i que a casa nostra ens ensenyaven que aigua i electricitat no eren bones amigues.

De camí de tornada hem vist una ampolla de pepsi flotant per l’afluent del menjador i hem pensat que potser fóra una bona idea enviar un missatge amb les nostres coordenades a les altres habitacions.

Finalment, hem decidit utilitzar la filosofia que hem après aquests dies en aquestes noves terres i dir…: ” Me va la berga!” (una mena de “tant li fa”)- Mentre trèiem un joc de cartes de la motxilla inundada i esperàvem, amb calma, que sortis el sol.

BENVINGUTS A L’ALTRA CARA DEL CARIB!

* Balanç de l’experiència: peus de barrufet arrugat (el terra és blau i destenyeix), incomptables picades de mosquit (com en totes les aigües estancades les manades de mosquits combaten per dominar el territori per engolir la nostra exquisita sang) i tota la motxilla ben empapada, càmara inclosa…

CONTINUARÀ…