Navidad en Nicaragua

Y como si nada...la Navidad nos pilló en Nicaragua!
Abandonamos México, después de tres días en bus pasando por Guatemala, Salvador y Honduras. El país nos recibió de noche, con una calor horrible y sin dólares...
Suerte que encontramos un chico muy amable que nos prestó dinero para llegar a Granada, nuestro destino final por el momento.
Tenemos que decir que también que pasamos el país sin revisar nuestras maletas ya que cuando nos disponiamos a pasar nuestras cosas por revisión el guárdia nos dijó que no hacía falta, porqué jugaban el Barca-Madrid y tenian mucha prisa!
No nos lo podíamos creer... bromeamos dijiendoles que llevabamos drogas y armas en la mochila per ni así! Enfin...el futbol...
Así pues, llegamos a Granada y ya estamos instaladas en la casa de los voluntarios del proyecto. Somos unos 22, ciento y la madre cómo dicen aquí!
Estamos metidas en los proyectos de la escuela de verano, dónde vamos cada dia a la escuelita pasando por caminitos de campo, algun caballo y alguna que otra gallina. Además, Laura da clases de inglés a niños y adultos, Blanca está con el grupo de jóvenes haciendo teatro y estamos intentando continuar con un proyecto de mujeres.

Y cómo deciamos, aunque aquí sea verano...la Navidad nos pilló por sorpresa!
Vamos a vivir unas fiestas diferentes, sin esas comilonas de horas y horas, con otras famílias, con calor y manga corta, y con un poquito de nostálgia de todos los nuestros! Aún así, disfrutad del cava y los turrones, que nosotras nos consolaremos y con un coco en la mano en la hamaca de alguna playa...


Bones Festes a tots!

San José del Pacífico - Oaxaca- San Cristóbal

Qué atrás queda Mazunte...
De esos días podemos decir que aprovechamos la gran compañía, las playas y el festival de jazz. Hasta hicimos un pequeño negocio con tortillas de patatas, y estuvimos vendiendo por la calle como las mamitas! Todo un éxito, aunque algunos no entendían que era un plato al que no podían agregar salsa picante... esto es México.

Días más tarde, y después de duras despedidas en ese precioso lugar, nos fuimos hacia San José del Pacífico.
Un rincón en la sierra de Oaxaca, llamado así porque sus nubes toman forma de olas y el cielo parece mar.
Ese pueblito es famoso por la producción y la toma de sus hongos alucinógenos y por sus bonitas montañas. Estuvimos unos días en un hostal y luego nos fuimos con Andrea, nuestra compañera del negocio de las tortillas, hacia unas cabañitas regionales en medio de la montaña. Fueron días fríos y tranquilos de recojer leña, cocinar a fuego lento y disfrutar del arte de la conversación.
Tenemos que confesar que también hicimos negocios en estas tierras... una mamita se enamoró de la lana que traía Laura en su mochila e hicieron sus trueques: Laura cambió un par de bultos enormes de lana por muchas cosas tejidas a mano. Estamos que nos salimos!


Dejamos la tranquilidad de San José para llegar otra vez a San Cristóbal de las Casas, no sin pasar por la temible carretera hasta Oaxaca, pasar el día en su mercado-laberinto lleno de paraditas de brujería y acabar en un bus de 12 horas con sorpresa incluida: No teníamos asiento! Así que sentadas en el pasillo del bus, aprovechamos para dormir un poco y hacer amigos que nos iban dando ánimos cuando las curvas nos llevaban de un lado a otro.

Así pues, os escribimos desde San Cristóbal, descansando y preparándonos para el viaje que nos espera a partir de mañana, y es que por fin vamos a salir de este país maravilloso que es México para ir a Nicaragua directamente, ya que el tiempo se nos echó encima. Eso sí, amenazamos con volver!

Esperamos esta vez tener asiento...

CANVIS...

Benvolguts lectors,
us informem que s'acosten temps de canvis...
Amb perdó de tots els catalanets que llegiu les nostres quatre línies plenes de xorradetes, volem fer-vos saber que, malgrat la peneta que ens comporta abandonar el català, a partir d'ara canviarem els escrits de llengua. Estem fent molts amics per aquí als que també els agradaria seguir-nos la pista i compartir les nostres experiències. Per tant, ens passem al castellà. Hem de confessar que fins i tot potser ens és més fàcil, portem tants dies practicant l'espanyol que a vegades hem de parar a pensar com es dia tal cosa en català...
Y para cambios que no falte! Hemos vuelto a cambiar de planes... Finalmente San José tendrá que esperar, pues nos quedamos unos días más en Mazunte. Hemos conseguido rebajar el precio de la cabañita, estamos intentando conseguir un permiso para ir una noche a ver las tortugas desovar y este fin de semana hay un festival de jazz, con conciertos y talleres en la playa. Y para veáis que aún no perdemos las raíces, todo GRATIS!
Por cierto, además de volver hablando con nuevas palabras incorporadas a nuestro vocabulario tipo "ahorita", "chido", "órale", etc., también volveremos bailando salsa! Hay un par de clases semanales, ayer nos iniciamos y creemos que no vamos a perdernos ninguna! Es divertidísimo! Aunque hay que decir que no nos atrevimos a emparejarnos con chicos, los primeros pisotones nos los regalamos la una a la otra antes de dar el paso a bailar con otras parejas :)
Así que lo dicho, en principio nos quedaremos hasta domingo y luego ya se verá...

MAZUNTE.

Després de molts dies sense platja, ja enyoràvem el mar...

Ens vam moure fins a Mazunte, un petit poblet al sud del país, aquesta vegada a la costa del per res Pacífic. Estem allotjades a l'àtic d'una cabanya de construcció ecològica, compartint habitació amb l'Oriol, un noi d'Olesa que vam conèixer a San Cristóbal i que vam retrobar a Oaxaca. Durant aquests dies hem estat bons companys de viatge, compartint molt més que casa.

La nostra dinàmica sol ser la de llevar-nos ben aviat per veure sortir el sol per darrere el mar, imponent, vermell i ràpid. Unes escenes fantàstiques. Llavors passegem per la platja del poble i per les platges del voltant, la bonica Punta Cometa que recorda lleugerament a Cap de Creus (però més verda i amb cactus a lo México), la llarga platja del Torón (amb unes onades i una corrent que fan pràcticament impossible el bany)... Fem llargues becaines a la sorra de la platja, fins que els exèrcits de crancs ens pessiguen i ens recorden que toca anar a menjar alguna cosa. Tenim cuina, que per cert està a l'aire lliure, i ens fem uns tiberis dignes de reis! Podríem dir que la nostra màxima preocupació és que no hi hagi núvols a l'horitzó per també gaudir d'una bonica posta de sol a l'horitzó...

També hem fet un tour en canoa per la llacuna de Ventanilla, plena de manglars, cocodrils, iguanes i ocells varis de totes formes i colors. Tranquil·litat absoluta tot i estar enmig de tanta fauna.

El que més ens enduem d'aquests dies ha estat la calma. Un lloc poc poblat i amb pocs turistes, moltes hores de mar, de bons àpats i bona companyia. La veritat és que hem dedicat uns dies a mimar-nos.

Demà ja deixem aquest petit trosset de paradís, per moure'ns cap a la serra de Oaxaca, a San José del Pacífico.

Properament més...

Oaxaca

Fent cas a les vostres queixes, tornem a actualitzar! Serem breus per temes tècnics.

Com alguns ja sabeu, hem patit una separació d'uns dies: La Blanca va marxar una setmaneta a una comunitat indígena en una brigada civil d'observació, per garantir el compliment dels drets humans sota amenaça d'invasió d'un grup paramilitar (detalls a la tornada, que no es pot parlar gaire del tema). A part de viure en condicions dures i l'aprenentatge personal que això comporta, ha après a fer tortillas de blat de moro, el funcionament de la milpa (conreu de frijol, carbassó i blat de moro), i ha conegut llocs ailladíssims i a gent ben autèntica!

La Laura es va quedar amb la família del nostre estimat hostal Rukaché, on va continuar fent cata de mescals i descobrint raconets de la ciutat i dels seus voltants.

Un cop juntes vam fer camí cap a Oaxaca ciutat, on ens hem retrobat amb antics companys de ruta i aprofitant el cap de setmana, hem fet una mica de vidilla cultural tots junts.

Perquè us en feu una idea, Oaxaca s'acosta bastant a l'estereotip que des d'occident tenim de Mèxic. Els paisatges són secs i àrids, està ple de conreus de maguey, que és la planta a partir de la qual s'elabora el mescal, hi ha cactus pertot arreu i abunden els senyors baixets, ceparruts, amb barret i bigoti, conduint una camioneta al son de ranxeres mariatxis.

És un dels llocs on més es celebra el dia dels morts en tot el país. Per ells, la mort és el pas cap a una altra vida, i per tant, no té la connotació negativa que se li otorga a la nostra societat. Aquest dia és una festa en tota regla! Tenen la crenca de que els morts tornen a la terra per una nit, i per tant, els seus familiars els hi preparen altars amb flors i tot allò de menjar i beure que més els agradava en vida. L'endemà es fa una gran festa a les cases i als cementiris on es mengen i es beuen tot el que van regalar als seus morts. Els carrers s'omplen de comparses musicals i de figures d'esquelets, la gent es disfressa i els nens surten al carrer a cantar i demanar caramels o diners.

Ara mateix ens disposem a anar cap a Mazunte, a fer uns dies de platja i conèixer la zona del sud de la costa del Pacífic. En breu més...

SAN CRISTÓBAL DE LAS CASAS.

Qui avisa no és traidor, i la veritat és que ja estavem avisades. Sant Cristóbal de las Casas és altrament conegut com “Sal si puedes de las Casas”, i és que només baixar del bus ja podíem preveure que estaríem aquí uns quaaaants dies.

Tot i el canvi de temperatura (hem canviat el bikini per tota la nostra roba d’abric, supeposada capa sobre capa) estem encantades. L’ambient és completament diferent, això és un altre Mèxic. La major part de la població és indigena i es respira tradició a cada racó. Les senyores passegen amb la vestimenta típica: faldilla negra de llana, camises de colors i dues trenes lligades amb cintes. El mercat és bulliciós, caòtic i fa aquella fortor tan característica de cilantro i pollastre mort. Eh, però ens encanta!

Una de les coses més interessants que hem fet per aquí és anar a passar un matí al poble veí de San Juan Chamula. Vam estar a l’església el diumenge, el dia de més activitat, intentant entendre el funcionament de la cerimònia del bateig. S’ha de dir que és un lloc molt curiós, barreja de cristianisme i de tradicions prehispàniques. Només d’entrar al temple sorprèn l’absència de bancs i la presència de pinassa fresca recobrint el terra. Els fidels s’asseuen i claven petits ciris en fileres, que es van consumint fins a deixar el terra tacat de colors. Les famílies agenollades resen i van obrint ampolles de refresc, que diuen que els fan entrar ganes d’eructar i així expulsen les males energies. Jesucrist no és la imatge principal, sinó que San Juan Chamula ocupa el lloc privilegiat. A banda i banda de l’església un munt de sants alineats, amb cares grotesques i de colors llampants.

Els homes es posen a la dreta i les dones a l’esquerra de l’altar. Els homes comencen a repartir gots d’aiguardent de blat i alguns també fumen. Dins de l’església, sí. Quan els homes ja han begut arriben a la part de les dones, comencen a repartir gots però ens sembla que és aigua. Nosaltres, que estavem assegudes intentant camuflar-nos, també ens arriba el torn i ens n’ofereixen. Sorprenentent, ens trobem fent glops d’aiguardent (no, no era aigua) dins d’una església coberta de pinassa a les 10 del matí. Les dones riuen de les nostres cares posteriors a cada glop. I és que elles es mullen els llavis i llencen la resta d’alcohol en ampolles que duen. Molt cordialment, després de riure’s de nosaltres clar, una d’elles ens deixa la seva ampolla per abocar el que no ens podem acabar. Poc més tard, ens arriba un altre got, aquesta vegada de Pepsi, que sí aconseguim beure sense ser la riota.

Les històries de Sant Cristobal seguiran, les entrades a Guatemala es troben inundades i hem trobat una petita família amb la que xerrar, jugar a cartes en les hores de pluja, anar d’excursió els dies de sol, fer cafès i vinets, cuinar estofats i postres brasilenys, celebrar aniversaris i compartir tot el moviment social i cultural que hi ha en aquestes terres. Les casualitats, els retrobaments i les històries de tota mena són el nostre pa de cada dia.

Però… ens deixarem algunes històries per la tornada o per propers capítols, només dir-vos que a vegades, tot es redueix a ser al lloc adequat en el moment precís.

CAMPECHE I PALENQUE.

Una vegada abandonada Mérida vam aterrar a Campeche, una bonica i tranquil.la ciutat colonial amurallada a la banda del golf de Mèxic. Va coincidir que era la setmana cultural campechana i vam poder veure més danses tradicionals, aquesta vegada prehispàniques i tot. A tall de comentari antropològic, hem comprovat l’origen de l’adjectiu “campetxano”. I és que els seus habitants són amables i parsimoniosos, sobretot parsimoniosos.

També dir que hem sobreviscut a una segona inundació. Després d’una nit de pluja els voltants de la terminal d’autobusos van quedar completament estanyats i a l’hora de marxar de la ciutat ni els taxis no ens hi volien acostar.

Però les nostres creences de trobar-nos en el lloc més plujós del món es van esfondrar a l’arribar a la següent parada: Palenque, una ciutat calurosa on es respirava humitat i on la Laura ha passat de Mafalda a Marge Simpson. Vam anar a visitar les ruïnes i el museu de la zona arqueològica. Impressionant. Els vestigis d’una ciutat maya enmig de la selva. Volem fer-vos saber que hem trobat un mètode de preparació física més ràpid i efectiu que anar al gimnàs. Entre carregar la motxilla i pujar ruïnes se’ns estan posant les cames ben fortes.

A destacar també la zona on ens hem allotjat i els personatges que hi hem conegut. El lloc es diu “El Panchán”, un conjunt de cabanyes i restaurants envoltats de selva i espècies vegetals tropicals. Perquè us en feu una idea, per arribar a la nostra cabanyeta havíem de passar per un petit pont que creuava el riu. Un cartell t’avisava que són freqüents els desbordaments i que si veus que puja gaire el nivell de l’aigua, et tanquis a la cabanya i posis les coses de valor en alt. La cosa no era per menys. Els dos dies que hem passat allà ha plogut com si s’hagués d’acabar el món. Als vespres hi havien actuacions musicals. Allà és on vam conéixer un músic venecolà molt simpàtic que ens va explicar mil i una històries sobre el calendari maya. Ens va presentar un amic seu descendent directe maya i nét d’un chamán que ens va estar parlant sobre la història del seu poble i sobre anècdotes chamàniques. Tot plegat molt interessant.

Fastiguejades de tanta pluja vam decidir deixar l’orinal del món per anar a San Cristóbal de las Casas on, segons ens han dit, està passant la cua d’un huracà i ens esperen unes dues setmanes més de pluges constants i sense escapatòria: plou a tot centreamèrica. Però podria ser pitjor, a Guatemala els voltants del llac Atitlán estan inundats i alguns punts de la frontera tancats. Yupi! Esperem que estigueu gaudint dels vostres 30°!

CHICHÉN ITZÁ I PALENQUE.

Des de Mérida, un dia el vam dedicar a l’excursió a Chichén Itzá, una de les ruïnes maya més conegudes i declarada una de les noves set meravelles del món. Com que no tenim massa coneixements sobre arquitectura maya, dissimuladament ens vam enganxar a varis guies i així vam poder saber quatre coses més sobre la ciutat. La piràmide principal és un imponent edifici amb funcions de calendari i, segons els guies, més precís que el nostre actual gregorià. Està perfectament orientada als quatre punts cardinals i es veu que en els solsticis de primavera i tardor el sol projecta l’ombra d’una serp baixant per les escales de la piràmide. Si et situes a uns metres de les escales i piques de mans, rebota un so molt particular, que segons diuen, s’assembla al del quetzal (un ocell que representa el déu Kukulkán, la serp emplumada). També hi ha la pista de joc de pilota més gran de Mesoamèrica, tot i que tancada per restauració. Destaca el Temple dels Guerrers, ple de columnes amb escenes de guerra esculpides, i dos cenotes dins la ciutat.

S’ha de dir que el lloc està exageradament explotat: a part de l’atracament a mà armada que suposa pagar l’entrada, una vegada a dins trobes milions de paradetes de souvenirs i una plaga de venedors ambulants pesats que amb frases simpàtiques com “Regalo para la suegra!” o “Para el novio infiel!” intenten encolomar-te tot el que poden. Sembla DisneyMaya.

Com a curiositat explicar-vos que fins fa un parell d’anys les ruïnes eren propietat d’una família mexicana i que el govern de Yucatán s’ha quedat en calcotets i endeutat fins al capdamunt després d’haver-les comprat.

Ah! I fer una menció especial a la Mercè: HEM ENCETAT LA LLANGONISSA!! Gràcies! S’agraeix fer una mossegada amb gust a casa!

MÉRIDA.

Mérida ha estat una gran troballa. És una ciutat amb molta activitat, sobretot a nivell cultural. Ha estat molt interessant poder-la gaudir un diumenge, quan la plaça major es converteix en escenari de danses tradicionals, pallassos per nens i còmics per grans. S’omple a vessar de paradets d’artesania i de carros de menjar que van del dolç al salat. Així que per integrar-nos vam comprar una “salchipapa” i un cremosíssim i reboníssim gelat i simplement vam deixar passar les hores enmig de la multitud. Vam poder veure la presentació de les finalistes del concurs de bellesa i simpatia “Linda Hermosa Yucateca 2011” (cutríssim!), seguit d’uns quants balls típics de la regió. Perquè us en feu una idea, els ballarins anaven vestits com caperols i les ballarines, guapíssimes, amb el vestit tradicional (blanc i amb brodats de flors de tots colors). Una de les coreografies consistia en ballar amb la parella amb una ampolla de cervesa, plena i oberta, sobre el cap. Más difícil todavía era el següent ball, amb una safata amb quatre gots i una ampolla, tot sobre el cap i sense suports de cap mena. Ara bé, era tot estrany el contrast del vestit tradicional i antic amb una moderna i comercial safata de Coca-Cola sobre el cap… El més vistots va ser el darrer, en el que van situar un pal amb cintes de colors al centre de l’escenari i els ballarins dansaven creuant les cintes, simulant un teixit típic de la regió. Acompanyaríem aquest escrit de les fotos que vam fer però des de la inundació estem tenint problemes tècnics: la càmara de la Laura s’ha declarat en vaga permanent i les targes de memòria van pel camí.

L’ambient de nit de la ciutat és destacable, a molts bars hi ha música en directe. Vam estar en un concert en una terrassa dalt d’un edifici, amb vistes a la catedral i amb una espectacular posta de sol de fons. També cal esmentar que a l’hostal hem coincidit amb la Nati, una artesana argentina que porta tres anys viatjant pel món i venent les seves creacions. Justament acaba de tornar de Cuba i ens ha ben temptat a agafarun avió per creuar els només 300 km que ens separen de l’illa cubana. I és que la tenim ben aprop!

De moment, hem fet ús del poc seny que ens queda i seguirem corredor avall. Ara, és un destí apunta’t i subrallat a la nostra llista.

DE VALLADOLID A MÉRIDA, PASSANT PER HOLBOX.

És ben sabut que els viatges comporten novetats constants, turbulencies emocionals i canvis de plans imprevistos. Així doncs, ens trobavem esmorzant a Valladolid i entre cafe i llistes de pros i contres vam decidir deixar-nos portar i fer la primera bogeria del viatge: recular mitja península de Yucatán per arribar a l’illa de Holbox. (Ona, perque ho entenguis seria una cosa semblant a “tour para Iquitos!”, a la mexicana.)

A Holbox ens esperava una illa sense asfalt, on fins i tot el terra de la cuina i de l’habitació de l’hostal eren de sorra fina. Sí, molt bonic i romantic, pero bastant poc practic, ja que aquesta sorreta blanca i fina aconsegueix entrar als racons més impensables - pero bé, aixo ja és una altra historia. La platja no tenia color turquesa, ja que forma part del golf de Mexic, pero la fauna era impressionant. Estava ple de peixos morts d’uns tres pams i es podien collir les petxines i els cargols a grapats, sense exagerar! També vam coneixer una “cucaracha de mar”, els mosquits de pam i mig i molts i ocells i pelicans. Aqui, igual que a Isla Mujeres, la gent no utilitza cotxes sinó que es mouen amb carros de golf, molt graciós. Tot i aixo, ens esperavem una illa més verge, esta molt encarada al turisme, el que provoca que et vegin com un dolar amb potes… Una altra característica de Holbox és que de maig a setembre es poden fer tours per nedar amb taurons balena, que segons ens han dit, poden medir uns 10 metres. Llastima que haguem arribat tard a la cita! I mentre gaudíem altra vegada del mar solitari vam veure que s’acostava una figura familiar, ni més ni menys que el nostre amic Fran!

Un cop reunits vam empendre junts el camí cap a Mérida. Vam tenir la sort de coneixer una parella mexicana a la barqueta de tornada, eren encantadors i ens van portar amb el seu cotxe fins la carretera principal direcció Mérida. Un cop alla vam fer dit, “right” que en diuen aquí, i vam viatjar uns quilometres més dalt d’un camió d’uns ferrers. Ens van deixar altre cop a peu de carretera fins que vam pujar dalt d’una ranxera plena fins a dalt de treballadors maxicans a lu gitano i de caixes de gallines. Durant el trajecte, mentre la Blanca i en Fran anaven a la part oberta aguantant les motxilles i les gallines, la Laura es trobava atrapada entre el conductor, el copilot, el canvi de marxes i uns quants litres de cervesa que els nostres conductors paraven a reomplir als servidors al costat de la carretera. Enmig de tot el xou vam passar per un control de policia, pero no els va preocupar la sobreocupació del vehicle ni que el conductor anés bevent, sinó que el centre d’atenció vam ser nosaltres. Ens van demanar els passaports, preguntaven qui érem, a que ens dedicavem, que feiem a Mexic… Ens van revisar les motxilles i a en Fran fins i tot el van catxejar. Finalment, ens van deixar passar i vam arribar a un altre poblet bevent cervesa i fent classes de maya express. Quan se’ns va fer fosc vam decidir agafar l’últim bus i arribar, després d’un dia ben llarg, a Mérida.

CURIOSITATS MEXICANES (I)

La publicació d’avui és un recull de petits aprenentatges recollits al llarg de la nostra primera setmana al país.

L’encarregat de l’hostal on ens vam allotjar a Playa del Carmen ens va explicar la histèria que es va viure aquí amb l’esclat de la grip A. Coneguda com a “la influencia”, l’epidèmia va espantar absolutament tots els turistes, deixant l’hostal i la resta d’hotels completament buits. Es van tancar les escoles i es va obligar a tothom a vacunar-se. Avions fumigaven les ciutats i es feia fora dels transports públics a la gent que tossia. Tota la regió va entrar en crisi, al ser un lloc que sobreviu gràcies al turisme.

Un vespre passejant pel centre de Valladolid vam veure acostar-se un OTNI (Objecte Terrestre No Identificat). Similar a l’esquelet d’un bus turístic però sense parets i amb neons de colors, venia cap a nosaltres carregat fins al capdamunt de nens, i no tan nens. Com a bones “gringas” vam treure la càmara per obtenir proves de la nostra troballa, i al veure’ns gravar-los van entrar en un estat d’èxtasi similar al d’un club de fans d’adolescents al veure en Justin Biever. Els veïns ens van explicar que es tracta d’una forma d’oci molt popular: al sortir de l’escola i per 5-10 pesos (uns 25-50 cèntims d’euro) passegen grups de 40 a 50 joves pel centre tot fent l’animal. Pels olotins, una mena de Turinada a mitja tarda, sobre rodes i sense alcohol.

Un cop van baixar del bus es van instal·lar a la Plaça Major, un rectangle ajardinat decorat al més pur estil rococó llatinoamericà, ple de bancs per prendre la fresca i llumetes pintant els arbres de colors. Allà van cantar-li el “cumpleaños feliz” a una noia, que, per cert, té una lletra diferent. Deia alguna cosa així com que demanis un desig pel teu aniversari i que es compleixi per fer-te feliç. I acte seguit, un per un tots els nois de la colla van ballar un vals amb la joveneta. A casa nostra aquest cavallerisme s’ha ben perdut…

Vam continuar passejant, acompanyades per una música que ben bé podria sortir de la festa d’aniversari de la noia de la plaça. Però venia ni més ni menys que d’una església. Un músic al teclat i el capellà al micro amenitzaven la missa, amb coreografia inclosa. I és que a Mèxic la religió es viu ben diferent. Res de cerimònies avorrides i pesades, sol regnar un ambient alegre i festiu. Fa uns dies també vam estar en un concert de joves on totes les cançons, a ritme de cúmbia, parlaven de Crist.

També cal parlar-vos del menjar mexicà, que aquí s’assembla més a un element de culte que no pas a quelcom nutricional. Mengen a tota hora! Sempre els veus amb “tortitas de maíz”, panxitos o sobretot, amb ampolles de colors i tamanys diferents. I la gent sol menjar pel carrer. El menjar és molt bo, tot i que no gaire variat. Aquí dels menús en diuen “comida corrida” i consisteix en un plat de sopa (si tens sort és de pollastre i verduretes, sinó, de nosesapquè moooooooolt picant!) i uns tacos. A més, et donen beguda, que ells en diuen “agua fresca” però que no és només aigua, sempre va barrejada amb algun suquet de fruita. I parlant de begudes… cal destacar l’orxata! Però no és de xufa com la nostra sinó com una beguda feta d’arròs molt i molt dolça! Imagineu-vos un suc d’arròs amb llet ben fred… doncs això! Una altra de les més famoses és la de “Jamaica”, que és un suc fet de la flor vermella de l’hibiscus. Per tant, mames i iaies, no patiu, estem ben alimentades. La Blanca disfruta amb el picant, tot i que a vegades acaba fregant-se llimona als llavis perquè es passa amb les dosis i la Laura progressa adequadament :)

Una de les coses que més ens ha sorprès del Carib han estat les classes de “cocología”. I és que tenen tota una ciència al voltant del coco: t’ensenyen tècniques per enfilar-te a les palmeres, com obrir els cocos (amb o sense “machete”), com extreure’n l’aigua i després la carn (que la preparen amb chile i llimona)… Fins i tot t’ensenyen a fer artesanies amb palma i a sobreviure a base de cocos.

Ara bé, no us penseu que el clima tropical sigui cap ganga. Aquí es pot passar d’un cel blau immaculat a un ruixat apocalíptic en qüestió de pocs minuts i sense previ avís. I és ben sabut que la frontera entre Carib i Sibèria és ben fina, només cal pujar a un autobús per maleïr l’inventor de l’aire acondicionat i trobar un nou però pesat company de viatge: un senyor refredat.

Però tot i les dificultats esmentades, estem com sempre. La Blanca continua amb la seva característica congelació de peus (tot i que no fa l’atac mortal dels peus glaçats perquè dormim separades), i segueix sent un terronet de sucre per mosquits i bitxets varis. La Laura sembla la Mafalda gràcies a l’estupenda humitat, segueix queixant-se com una iaia però sorprenentment només ha mirat una paperera en el que va de viatge (aquí no llencen res!).

Seguirem anotant curiositats per a properes publicacions!

CENOTE SAMULA. VALLADOLID.

Mentre les nostres motxilles i les nostres robes s’assequen al balconet del nostre hostal de Valladolid, us podem explicar que avui ens hem estrenat en dues coses:

La primera, és que ens hem banyat al nostre primer cenote. Els cenotes són uns pous naturals d’aigua dolca i fresca de diferents formes i tamanys. Una de les hipotesis sobre el seu origen remonta a l’efecte d’un meteorit que va caure fa més de 65 millons d’anys i va fer aquests forats estranys a la terra, que només existeixen en aquesta part de món. Ara bé, la versió oficial diu que els cenotes es formen quan el sostre de les coves s’esfondra i les aigües subterranies es connecten. Es calcula que a la península de Yucatán n’hi ha entre 7000 i 8000. Els Mayas els consideraven sagrats i una representació de l’inframon. Eren llocs on feien sacrificis, pels seus Déus i pels Aluxes, que són una mena de follets magics que la gent continua adorant i tement avui en dia.

Avui hem conegut el cenote Samula. Alla hem estat jugant amb una “pandilla” de nens, més punyeteros… No tenien escola perque hi havia junta de professors, així que tots els fills dels botiguers de souvenirs del mercat de l’entrada del cenote estaven en remull passant les hores amb nosaltres.

La segona cosa és que ens hem estrenat en comiats. Vam coneixer un noi de Cadiz molt simpatic, amb el qual, després de compartir glops de cervesa amb una mica de pasta amb ceba i tomaquet (per fi!) al jardinet de l’hostal, compatir anecdotes viatgeres i fer discussions típiques de temes com la independencia catalana, hem decidit fer junts l’excursió fins al cenote. Ens ha mostrat que facil és fer “dit” per moure’t per aquest país, que s’ha de regatejar amb tot, i que et pots fer passar per estudiant d’erasmus mexica per entrar als llocs turístics a molt millor preu.

Ens hem vist temptades a acompanyar-lo a Holbox, pero finalment ens hem acomiadat d’ell amb aquell gust dolc i amarg que et provoca sempre un “fins aviat” dins d’un viatge. Qui sap si ens el tornarem a creuar dins d’aquest petit corredor que és centramerica!

Tulum.

Buscant a Wally a la zona arqueològica de Tulum.

L'ALTRA CARA DEL CARIB

Mentre la mexicana ciutat de Playa del Carmen dormia al voltant de les 5:15 de la matinada, una inquilina de l’Urban Hostel ha trencat el silenci amb un crit de:

- Laura!!! Se’ns està inundant l’habitacióóó!

- Aaah…? - ha dit amb un ull tan sols mig obert.

- Sí tia! M’he despertat amb un xorro d’aigua al cap, he posat els peus a terra i… no hi havia terra, només aigua!

Després dels primers 5 minuts amb la boca oberta hem desendollat el ventilador i hem decidit anar en busca d’ajuda.

Tot a les fosques i amb l’aigua fins els turmells ens hem trobat un divertit obstacle: la miniOna surfejant sobre una xancleta que surava sobre l’Oceà “habitación 3”. Ella sempre tan aventurera!

Després d’eixugar-la i posar-la en algun lloc segur, hem dissenyat un protocol per emergències com aquella: una es quedaria al pantà-habitació embolicant tot allò de valor amb impermeables i l’altra continuaria la ruta cap a recepció. Objectiu: tocar la campaneta per tal de despertar en Mateo, l’encarregat de l’hostal.

El camí però, ha sigut llarg. A l’obrir la porta la llum del WC pampalluguejava il·luminant de manera interminent la petita Venècia mexicana. Fent snorkel per l’hostal hem descobert cascades que sortien del sostre i una medusa gegant feta de cables elèctrics. Com que no hem trobat cap altre nàufrag despert hem suposat que la gent era impermeable o aquesta mena de pluja era normal aquí, així que no havíem de patir, tot i que a casa nostra ens ensenyaven que aigua i electricitat no eren bones amigues.

De camí de tornada hem vist una ampolla de pepsi flotant per l’afluent del menjador i hem pensat que potser fóra una bona idea enviar un missatge amb les nostres coordenades a les altres habitacions.

Finalment, hem decidit utilitzar la filosofia que hem après aquests dies en aquestes noves terres i dir…: ” Me va la berga!” (una mena de “tant li fa”)- Mentre trèiem un joc de cartes de la motxilla inundada i esperàvem, amb calma, que sortis el sol.

BENVINGUTS A L’ALTRA CARA DEL CARIB!

* Balanç de l’experiència: peus de barrufet arrugat (el terra és blau i destenyeix), incomptables picades de mosquit (com en totes les aigües estancades les manades de mosquits combaten per dominar el territori per engolir la nostra exquisita sang) i tota la motxilla ben empapada, càmara inclosa…

CONTINUARÀ…

A vegades sobren les paraules…

Isla Mujeres, Carib.

CANCÚN

Ara sí, pels més incrèduls podem dir-vos que Cancún no és només una frase feta. Existeix.

Després d’unes quantes hores de vol patint per si ens deixarien entrar al país amb només vol d’anada, i sobretot, patint per si ens deixarien passar la llangonissa i el pernil ibèric, vam tenir llum verda!

Pels patidors cal dir que sí, Mèxic és perillós. Sobretot de nit…

Hem dormit sota un ventilador, que a part de fer uns sorolls peculiars ens ha tingut acollonides tota la nit amenaçant en caure d’un moment a l’altre.

Resumint, ja hem probat les aigües cristalines del Carib, ens hem arrebossat amb la seva sorra blanca i hem patit la seva calor infernal.

Demà anem cap a Isla Mujeres, a patir una miqueta més… i és que ja ho diuen, el paradís no és la felicitat. L’aigua pot ser massa transparent, la sorra de tan blanca et pot fer mal als ulls i la cervesa fresca amb tanta calor s’escalfa ràpid.

http://vimeo.com/27246366

Plans, projectes i somnis guardats al calaix, entre els mocadors de roba i les boletes de naftalina.

Fins que un dia et preguntes… i perquè no?

I ja hi ets.